Conte: En Polset

Hi havia una vegada una família de llenyataires molt pobres i amb molts fills.- Un dia, en Polset va sentir dir al seu pare que haurien d’abandonar-los en el bosc.
Aniré deixant molles de pa pel camí i així sabrem tornar" -va pensar en Polset. Els germans d'en Polset es van espantar en veure que el seu pare havia desaparegut i que estaven sols en el bosc Volia abandonar-nos aquí. Ja no tenen res per donar-nos de menjar. Encara jo se tornar! -va exclamar en Polset però els ocells del bosc s’havien menjat totes les molletes.
S'estava fent fosc quan en Polset va veure una llum a la llunyania.
-Si us plau, senyora, aculli'ns a casa seva. Ens hem perdut -va dir en Polset
El petit li va explicar a la bona dona la desgràcia que els havia succeït. -Passeu, però no feu soroll perquè el meu marit és un ogre cruel que li encanta menjar nens – va dir la dona.- si us veu, pobre de vosaltres!
- Caram, caram, aquí fa olor a nen –va cridar el malvat ogre quan va entrar a casa seva.
- No, no! El que olora tan bé és el guisat de gallina que t’estic preparant- va respondre la dona molt amoïnada pels nens.
Però l’ogre va començar a buscar fins que va trobar en Polset i els seus Germans!
-Mmmmm! Ha, ha, ha! Avui m’espera un guisat de gallina, però demà menjaré carn tendra! –va dir mentre els tancava.
A trenc d’alba, quan l’ogre dormina, la dona va ajudar a fugir als petits.
-De pressa, de pressa!- va xiuxiuejar en Polset-. L’ogre es va despertar. Tots van començar a córrer. Havien d’allunyar-se el màxim possible d’aquell ogre.
Quan es va aixecar i va veure que els nens ja no hi eren, l’ogre s’empipà moltíssim:
- S’han escapat, però no aniran gaire lluny!- va cridar-. Amb el meu olfacte i aquestes botes, no trigaré en enxampar-los! Ves encenent el foc!
L’ogre tenia unes botes que eren màgiques. Quan se les posava podia córrer grans distàncies en poc temps. Com donava unes gambades tan grans, va passar molt a prop d’en Polset i dels seus germans, però ni tan sols els va veure.
De tant córrer pel bosc, l’ogre es va cansar i va decidir dormir una mica. Roncava tant fort que en Polset el va escoltar i, de sobte, se li va acudir una gran idea.
-Anem a buscar a l’ogre! –va dir, molt animat -. Els seus roncs ens guiaran!
Amb molta cura i amb l’ajuda dels seus germans, en Polset va aconseguir treure-li les botes a l’ogre. Tot el món va celebrar aquella proesa i el rei va decidir anomenar “missatger reial” al valent Polset.
Així, gràcies als diners que el petit guanyava, la família d’en Polset vivia en l’abundància. –No tornarem a separar-nos mai més, fills meus! -va dir el pare, emocionat al veure per fi a tota la seva família reunida.