conte: El Gat Amb Botes

Havia una vegada un moliner que tenia tres fills. A la seva mort, el pobre moliner els va deixar als seus fills, com únics béns: el seu molí, el seu ruc i el seu gat. Molt aviat es va fer el repartiment, per al qual no es va necessitar notari ni altra autoritat; res va sobrar del pobre patrimoni. El fill més gran es va quedar amb el molí, el segon va rebre el ruc i el petit només es va quedar amb el Gat; estava desconsolat per tenir tan poc.

—Els meus germans, deia, podran guanyar-se la vida honradament treballant junts; en canvi jo, quan m'hagi menjat el meu gat i hagi fet una bufanda amb la seva pell, moriré de fam.

El Gat, a l'escoltar aquest discurs, li va dir amb un aire moderat i greu:

—No t'afligeixis en l'absolut, amo meu, no tens més que donar-me un sac i fer-me un parell de botes per a anar pels esbarzerars, i ja veuràs que la teva herència no és tan poca cosa com tu creus. Encara que l'amo del Gat no va fer molt cas a l'escoltar-lo, l’havia vist actuar amb tanta agilitat per a atrapar rates i ratolins, i quan es penjava de les seves potes del darrere o quan s'amagava en la farina fent-se el mort, que no va perdre l'esperança que el socorregués de la seva misèria.

Quan el Gat va tenir el que havia sol·licitat, es va calçar ràpidament les botes, es va col·locar el sac al coll prenent els cordons amb les seves potes davanteres i es va dirigir cap a una conillera on havia molts conills. Va Posar sagó i herbes dintre del sac, i es va estirar al sòl com si estigués mort; va esperar que un tendre conill poc coneixedor de la picardia d'aquest món vingués a ficar-se en el sac per a menjar el que en ell havia. Tot just es va estirar al jaç va tenir una gran gaubança; un tendre i atordit conill va entrar en el sac. El Gat va lligar els cordons per a atrapar-lo i després el va matar sense misericòrdia.

Orgullós de la seva proesa, es va dirigir cap a on vivia el Rei i va demanar que el deixessin entrar per a parlar amb ell. Li van fer passar a les habitacions de La seva Majestat; després de fer una gran reverència al Rei, li va dir:

—Heus aquí, Senyor, un conill de camp que el Senyor Marquès de Carabàs (que és el nom que se li va ocórrer donar al seu amo) m'ha encarregat oferir-li de la seva part.

—Digues-li al teu amo, va contestar el Rei, que l'hi agraeixo, i que m'afalaga en gran mesura.

En altra ocasió, va anar a amagar-se en un graner deixant també el sac obert; quan dues perdius van entrar en ell, va lligar els cordons i les va capturar. De seguida s’en va anar a regalar-se-les al rei, tal àpat havia fet amb el conill de camp. Una vegada més, el Rei es va sentir afalagat al rebre les dues perdius, i va ordenar que li donessin de beure.

Durant dues o tres mesos el Gat va continuar duent al Rei les peces que caçava i li deia que el seu amo l’enviava. Un dia es va assabentar que el Rei aniria de passeig per la ribera del riu amb la seva filla, la princesa més bella del món, i li va dir al seu amo:

—Si segueixes el meu consell podràs fer fortuna; no tens més que ficar-te en el riu en el lloc que jo t'indiqui i després deixar-me actuar.

El Marquès de Carabàs va fer el que el seu Gat li aconsellava, sense saber amb quines intencions ho feia. Mentre es banyava, va passar per aquí el Rei, i el Gat es va posar a cridar amb totes les seves forces:

—Socors! Auxili!. Que s'ofega el Marquès de Carabàs!.

A l'escoltar els crits el Rei va treure el cap per la finestreta i al reconèixer al Gat que tantes peces de caça li havia lliurat, va ordenar als seus guàrdies que anessin a auxiliar al Marquès de Carabàs. Mentre treien del riu al pobre Marquès, el Gat es va acostar a la carrossa i li va dir al Rei que durant el bany del seu amo uns lladres havien arribat i es van dur les seves robes, a pesar que ell els va cridar amb tota la seva força; el Gat les havia amagat després d'una enorme pedra. A l'instant, el Rei va ordenar als oficials del seu guarda-roba que anessin a buscar un dels seus més bells vestits per a donar-se'l al Marquès de Carabàs.

El Rei li va fer mil afalacs, i com les belles vestidures que acabaven de donar-li realçaven la seva figura (doncs era un mosso maco i ben plantat), la filla del rei el va trobar molt del seu grat; a més, com el Marquès de Carabàs li va dirigir dos o tres mirades, molt respectuoses i força tendres, ella es va enamorar de seguida d'ell.

El rei va voler que pugés a la seva carrossa i que els acompanyés en el seu passeig. El gat, encantat al veure que el seu pla començava a donar resultat, es va avançar a ells, i quan va trobar a uns camperols que segaven un camp els va dir:

—Bona gent, si no dieu al rei que el camp que esteu segant pertany al Marquès de Carabàs, sereu trinxats i convertits en paté.

Al passar per allà, el rei no va oblidar preguntar als segadors de qui era el camp que segaven.-Aquests camps pertanyen al Marquès de Carabàs, Senyor, van respondre els llauradors,

-AL marquès de Carabàs, al Marquès de Carabàs.

El rei, al veure tantes riqueses del Marquès de Carabàs, va decidir casar a la seva filla amb el fill menor del moliner, mentre el gat li presentava tots els respectes i s'havia convertit en el gat més famós de tota la comarca. Gràcies a les gestes del Gat amb botes, el seu Senyor, el marquès de Carabàs, es va convertir en un jove príncep, i les portes reals es van obrir per a donar pas a la feliç parella. Allà van viure feliços, i el gat amb botes, com recompensa del seu amo, va viure també en aquell castell tan bonic.

Vet aquí un gos, vet aquí un Gat, i aquest conte s’ha acabat!

Charles Perrault