CONTE: PETER PAN

A qui no li agrada el conte d'en Peter Pan? no deixem que es perdi la il.lusió...

La Wendy, en Michael i en John eren tres germans que vivien al les afores de Londres. La Wendy, la més gran, havia contagiat als seus germanets la seva admiració per Peter Pan. Totes les nits els explicava als seus germans les aventures d’en Peter.
Una nit, quan ja gairebé dormien, van veure una llumeta moure's per l'habitació. Era la Campaneta (la fada que acompanya sempre a en Peter Pan), i també hi havia en Peter. Aquest els va proposar viatjar amb ell i amb Campaneta al País de Mai més, on vivien els Nens Perduts...
"Campaneta us ajudarà. N'hi ha prou que us tiri una mica de pols màgica perquè pugueu volar."
Quan ja es trobaven prop del País de Mai més, en Peter els va assenyalar:
"És el vaixell del Capità Garfi. Tingueu molta cura amb ell. Fa temps un cocodril li va devorar la mà i es va empassar fins al rellotge. No sabeu prou com de nerviós es posa ara en Garfi quan escolta un tic-tac!."
La Campaneta es va sentir gelosa de les atencions que el seu amic tenia envers la Wendy, així que, avançant-se, els va dir als Nens Perduts que havien de disparar una fletxa a un gran ocell que s'acostava amb en Peter Pan. La pobra Wendy va caure a terra, però, per fortuna, la fletxa no havia penetrat en el seu cos i de seguida es va recuperar del cop.
La Wendy cuidava de tots aquells nens sense mare i, també, és clar dels seus germanets i del propi Peter Pan. Procuraven no ensopegar-se amb els terribles pirates, però aquests, que ja havien tingut notícies de la seva arribada al País de Mai més, van organitzar una emboscada i es van endur presoners a la Wendy, en Michael i en John.
Perquè Peter no pogués rescatar-los, el Capità Garfi va decidir enverinar-lo, comptant per a això amb l'ajuda de la Campaneta, qui desitjava venjar-se de l'afecte que Peter sentia cap a la Wendy.
Garfi va aprofitar el moment que en Peter s'havia dormit per abocar en el seu got unes gotes d'un poderosíssim verí...
Quan Peter Pan es va despertar i es disposava a beure l'aigua, la Campaneta, penedida del que havia fet, es va llançar contra el got, encara que no va poder evitar que l'esquitxessin unes quantes gotes del verí, una quantitat suficient per a matar a un ésser tan diminut com ella.
Una sola cosa podia salvar-la: que tots els nens creguessin en les fades i en el poder de la fantasia. I així és com, gràcies als nens, Campaneta es va salvar.
Mentrestant, els nostres amiguets seguien en poder dels pirates. Ja estaven a punt de ser llançats per la borda amb els braços lligats a l'esquena.
Semblava que res podia salvar-los, quan de cop i volta, van escoltar una veu:
"Eh, Capità Garfi, ets un covard! A veure si t'atreveixes amb mi!". Era Peter Pan que, alertat per Campaneta, havia arribat just a temps d'evitar als seus amics una mort segura. Van començar a lluitar.
De sobte, un tic-tac molt conegut per Garfi va fer que aquest s'estremís d'horror. El cocodril estava allà i, de l'esglai, el Capità Garfi va ensopegar i va caure al mar.
És molt possible que encara avui, si viatgeu pel mar, pugueu veure al Capità Garfi nedant desesperadament, perseguit per l'infatigable cocodril.
La resta dels pirates no va trigar a seguir el camí del seu capità i tots van acabar donant-se un saludable bany d'aigua salada entre els riures de Peter Pan i dels altres nens.
Ja era hora de tornar cap a casa. Peter va intentar convèncer als seus amics perquè es quedessin amb ell al País de Mai més, però els tres nens trobaven a faltar als seus pares i desitjaven tornar, així que Peter els va dur de nou a la seva casa.
"Queda't amb nosaltres!", van demanar els nens.
"Torneu amb mi al meu país! -els va pregar Peter Pan-. No us feu grans mai. Encara que creixeu, no perdeu mai la vostra fantasia ni la vostra imaginació. D'aquesta manera seguirem sempre junts."
"Promès!", li van contestar els tres nens mentre li feien adéu amb les seves mans...