Conte: La Bella i la Béstia

divendres, 29 de maig de 2009

La Bella i La Bestia



La Bella i la Bestia Hi havia una vegada... ...Un mercader molt ric que tenia sis fills, tres nois i tres noies; i com era home de molts béns i de vasta cultura, no reparava en les despeses per a educar-los i els va envoltar de tota mena de mestres. Les tres filles eren molt belles; però la més jove despertava tanta admiració, que de petita tots l’anomenaven “la bella nena”, de manera que se li va quedar aquest nom per enveja de les seves germanes. No només era la menor molt més bonica que les altres, sinó també més bondadosa. Les dues germanes majors ostentaven amb menyspreu les seves riqueses davant dels qui tenien menys que elles; es feien les grans dames i es negaven que les visitessin les filles dels altres mercaders: únicament les persones de molt rang eren dignes de fer-los companyia. Es passaven tot el dia anant als balls, reunions, comèdies i passejos, i menyspreaven a la menor perquè emprava gran part del seu temps en la lectura de bons llibres. Les tres joves, agraciades i posseïdores de moltes riqueses, eren sol·licitades en matrimoni per molts mercaders de la regió, però les dues majors els menyspreaven i rebutjaven dient que només es casarien amb un noble: com a mínim un duc o un comte. La Bella -doncs així era com la coneixienagraïa amb molta cortesia l'interès dels que la volien per esposa, i els atenia amb molta amabilitat i delicadesa; però els al·legava que encara era molt jove i que desitjava passar alguns anys més en companyia del seu pare. En poc temps el mercader va perdre tots els seus béns, i no li va quedar més que una petita casa de camp força lluny de la ciutat. Totalment destrossat, ple de pena el seu cor, plorant va informar als seus fills que era forçós traslladar-se a aquella casa, on per a guanyar-se la vida haurien de treballar com camperols. Les seves dues filles majors van respondre amb l'altivesa que sempre demostraven, que de cap manera abandonarien la ciutat, doncs no els faltaven enamorats que se sentirien feliços de casar-se amb elles, encara que haguessin perdut la fortuna. En això s'enganyaven les bones senyoretes: els seus enamorats van perdre totalment l’interès en elles quan van ser pobres. Ja que a causa de la seva supèrbia ningú simpatitzava amb elles, les noies dels altres mercaders i les seves famílies comentaven: -No mereixen que els tinguem compassió. Al contrari, ens alegrem de veure'ls amb l’orgull abatut. Què es facin les grans dames amb les ovelles! Però, al mateix temps, tot el món deia: -Quina pena, quina llàstima ens fa la Bella! Aquesta sí que és una bona filla! Amb quina cortesia li parla als pobres! És tan dolça, tan honesta! A la Bella, no li van faltar cavallers que pretenien a casar-se amb ella, encara que no tingués ni un cèntim; mes la jove agraïa però responia que li era impossible abandonar al seu pare en desgràcia, i que aniria fins al camp amb el seu pare per consolar-lo i ajudar-lo en els treballs del camp. La pobra Bella no deixava d'afligir-se per la pèrdua de la seva fortuna, però es deia a si mateixa: -Res obtindré per molt que plori. Cal intentar de ser feliç en la pobresa... Així que van arribar i es van establir a la casa de camp, el mercader i els seus tres fills amb vestidures de llauradors es van dedicar a preparar i llaurar la terra. La Bella s'aixecava a les quatre del matí i s'ocupava a netejar la casa i preparar el menjar de la família. Al principi allò li era un sacrifici esgotador, perquè no tenia costum de treballar tan durament; mes uns mesos més endavant es va anar sentint acostumada a aquest ritme i va començar a sentir-se millor i a gaudir pels seus afanys d'una salut perfecta. Quan acabava les seves tasques diàries es posava a llegir, a tocar el violí, o bé a cantar mentre filava o realitzava alguna altra labor. Les seves dues germanes, en canvi, s'avorrien mortalment; s'aixecaven a les deu del matí, passejaven el dia sencer i la seva única diversió era lamentar-se de les seves perdudes gal·les i visites. -Mira a la nostra germana menor -es deien entre si-, té una ànima tan vulgar, i és tan estúpida, que s'acontenta amb la seva misèria. El bon llaurador, el pare, en canvi, sabia que la Bella era treballadora, constant, pacient i estalviadora, i molt capaç de brillar en els salons, en canvi les seves germanes... Admirava les virtuts de la seva filla menor, i sobretot la seva paciència, ja que les altres no s'acontentaven amb que fes tot el treball de la casa, sinó que a més es burlaven d'ella. Feia ja un any que la família vivia en aquelles solituds quan el mercader va rebre una carta en la que li anunciaven que un vaixell acabava d'arribar, feliçment, amb una càrrega de mercaderies per a ell. Aquesta notícia va trastornar per complet a les seves dues filles majors, doncs van imaginar que per fi podrien abandonar aquells camps on tant s'avorrien i a més l'única cosa que se'ls passava pel cap era tornar a l'ociosa i divertida vida en les festes i teatres, mostrant riqueses; pel que, així que van veure al seu pare preparant-se per sortir, li van demanar que els portés vestits, perfums, joies i tota mena de lilaines. La Bella no va dir una paraula, pensant que amb tot l'or de les mercaderies no n’hi hauria prou per pagar tots els encàrrecs de les seves germanes. -No em vols demanar alguna cosa, Bella? -li va preguntar el seu pare. -Ja que teniu la bondat de pensar en mi -va respondre ella-, us demano només que em porteu una rosa, doncs per aquí no n’he vist. No era que la desitgés realment, sinó que no volia enlletgir amb el seu exemple, la conducta de les seves germanes, que havien dit que si no demanava importància. res era només per donar-se El bon mercader, va marxar cap a la ciutat; però quan va arribar a la ciutat va saber que les seves mercaderies estaven embargades, i després de molts treballs i penes es va trobar tant pobre com abans. I així que, va emprendre novament el camí cap a la seva casa del camp. No havia de recórrer més de trenta milles per a arribar a la seva casa, i ja tenia ganes de veure altra vegada a les seves filles; però va errar el camí al travessar un gran bosc, i es va perdre, enmig d'una tempesta de vent i neu. Nevava fortament; el vent era tan fort que per dues vegades va caure del cavall; i quan va arribar la nit, va pensar que moriria de fam o de fred; o que el devorarien els llops, als quals escoltava molt prop d’ell. De cop i volta, va mirar entre dues llargues fileres d'arbres i va veure una brillant llum a gran distància. Es va encaminar cap a aquell lloc i a l'acostarse va observar que la llum sortia d'un gran palau tot il·luminat. Es va afanyar per refugiar-se allà; però la seva sorpresa va ser considerable quan no va trobar a ningú en els patis. El seu cavall, va entrar en una gran cavallerissa que estava oberta, i havent trobat palla i civada, el pobre animal, que es moria de fam, es va posar a menjar àvidament. Després de deixar-lo lligat, el mercader va entrar al castell, on tampoc va veure a ningú; i per fi va arribar a una gran sala on hi havia un bon foc i una taula carregada de viandes amb un sol cobert. Potser pecaria d'atrevit, però es va dirigir cap a allà. La temptació va ser molt gran, doncs la pluja i la neu l’havien calat fins als ossos, es va acostar al foc per a assecar-se, dient-se a si mateix, -L'amo d'aquesta casa i els seus servents, que no trigaran en deixar-se veure, sens dubte em perdonaran la llibertat que m'he pres. Es va quedar encara esperant una estona llarga, observava cap als altres recintes per a tractar de situar a algun habitant en la mansió, però quan van sonar onze campanades sense que s'aparegués ningú, no va poder ja resistir la fam, també i apoderant-se algunes copes d'un de pollastre, vi, i ja se’l va va menjar amb un parell de mossegades. Va beure refet, abandonar la sala i va recórrer diverses espaioses estances, magníficament decorades. En una d’aquestes estances hi havia un gran llit, i com era passada la mitjanit, i es sentia rendit de cansament i atordit de l'aventura passada fins a trobar aquest recer, va decidir tancar la porta i ficar-se al llit a dormir. Eren les deu del matí quan es va aixecar a l'endemà, i no va ser petita la seva sorpresa al trobar-se un vestit com fet a la seva mida, en comptes de les seves velles i gastades robes. -Sens dubte-, es va dir, -o no he despertat, o aquest palau pertany a un fada bona que s'ha apiadat de mi. Va mirar per la finestra i no va veure cap rastre de neu, sinó que veié un jardí florit que encantaven sobre una la vista. Va entrar una després tassa a de l'estança on havia sopat al vespre, i va trobar que tauleta l’esperava xocolata. -Us dono les gràcies, senyora fada -va dir en veu alta-, per haver tingut la bondat d'albergar-me en nit tan inhòspita i de pensar en el meu desdejuni. El bon home, després de prendre la xocolata, va sortir a la recerca del seu cavall, i al passar per un sector ple de roses blanques va recordar la petició de la Bella i va tallar una per endur-sela. En el mateix moment es va escoltar un gran soroll i va veure que es dirigiria cap a ell una bèstia tan horrenda, que li va faltar poc per a caure desmaiat. -Ah, ingrat! -li va dir la Bèstia amb una veu terrible-. Jo et vaig salvar la vida al rebre't i donar-te recer en el meu palau, i ara, tu em robes les meves roses, que son el que estimo més d’aquest món! Caldrà que moris, a fi de reparar aquesta falta. El mercader es va llançar als seus peus, va ajuntar les mans i va pregar a la Bèstia: -Monsenyor, perdona'm, doncs no volia ofendre't al prendre una rosa; és per una de les meves filles, que me l'havia demanat. -Jo no em dic Monsenyor -va respondre el monstre- sinó la Bèstia. No m'agrada que m’afalaguin, i sí que els homes diguin el que senten; no esperis commoure'm amb les teves excuses. Mes tu m'has dit que tens filles; estic disposat a perdonar-te amb la condició que una d'elles vingui a morir en lloc teu. I va afegir -No em repliquis: marxa immediatament; i si les teves filles no volen morir per tu, jura'm que tornaràs abans de tres mesos. No pensava el bon home sacrificar una de les seves filles a tan horrible monstre, però es va dir: -Almenys em queda el consol de donar-los una última abraçada.- Va jurar, doncs, que tornaria, i la Bèstia li va dir que podia partir quan volgués. -Però no vull que marxis amb les mans buides va afegir-. Torna a l'estada on has passat la nit: allà trobaràs un gran cofre en el qual posaràs el que vulguis, i jo ho faré portar fins a casa teva. Dit això es va retirar la Bèstia, i l'home es va dir: -Si cal que mori, tindré almenys el consol que les meves filles no passin fam. Va tornar, doncs, a l'estança on havia dormit, i va trobar una gran quantitat de monedes d'or amb les quals va omplir el cofre que li havia dit la Bèstia, el va tancar, va anar a buscar seu cavall i va abandonar aquell palau amb una gran tristesa. El seu cavall va prendre per si mateix un dels camins que hi havia al bosc, i en unes poques hores va arribar a la seva petita granja. Es van reunir les seves filles al seu voltant i, lluny d'alegrar-se amb les seves carícies, el pobre mercader mirant-les. va començar a plorar angoixat Portava a la mà el ram de roses que havia tallat per la Bella, i al lliurar-li li va dir: -Bella, pren aquestes roses, que ben cares li han costat al teu desventurat pare. I de seguida va explicar a la seva família la funesta aventura que acabava de passar-li. A l'escoltar-lo, les seves dues filles majors van insultar i van omplir d'injúries a la Bella, que no havia vessat ni una llàgrima. -Mireu al que condueix l'orgull d'aquesta petita criatura –cridaven-. Per què no va demanar vestits i joies com nosaltres? Ah, no, la senyoreta havia de ser diferent! Ella que causarà la mort del nostre pare, i ni tan sols plora. -El meu plor seria inútil -va respondre la Bella-. Per què he de plorar al nostre pare si no és necessari que mori, Ja que el monstre té a bé acceptar a una de les seves filles, jo em lliuraré a la seva fúria i em consideraré molt afortunada, doncs hauré tingut l'oportunitat de salvar al meu pare i demostrar la meva tendresa. -No, germana -van dir els seus tres germans-, tampoc és necessari que tu moris; nosaltres buscarem a aquest monstre i el matarem o morirem sota els seus cops. -No cal somiar, fills meus -va dir el mercader-. El poder d'aquesta Bèstia és tal que no tinc cap esperança de matar-la. Em commou el bon cor de Bella, però mai l'exposaré a la mort. Sóc vell, em queda poc temps de vida; només perdré uns quants anys... -T'asseguro, pare meu -li va dir la Bella-, que no aniràs sense mi a aquest palau; tu no pots impedir-me que et segueixi. En part vaig ser responsable de la teva desventura. Com sóc jove, no li tinc gran inclinació a la vida, i prefereixo que aquest monstre em devori a morir-me de la pena i el remordiment que em donaria la teva pèrdua. Per més que van raonar amb ella no hi va haver forma de convèncer-la, i les seves germanes estaven encantades, perquè les virtuts de la jove els havia inspirat sempre una gelosia irresistible. Al mercader l’aclaparava tant el dolor de perdre a la seva filla, que va oblidar el cofre replet d'or; però al retirar-se a la seva habitació per dormir, la seva sorpresa va ser enorme al trobar-lo al costat del llit. Va decidir no dir una paraula als seus fills d'aquelles noves i grans riqueses, ja que haurien volgut tornar a la ciutat i ell volia morir en el camp; Però va revelar el secret a la Bella, i ella li va explicar que en la seva absència havien vingut de visita alguns cavallers, i que dos d'ells estimaven a les seves germanes. Li va demanar que els permetés casar-se, doncs era tan bona que les seguia estimant i les perdonava de tot cor, tot i el mal que li havien fet. El dia que van partir la Bella i el seu pare, les dues perverses noies es van fregar els ulls amb ceba per a tenir llàgrimes amb que plorar-los; els seus germans en canvi, van plorar de debò, com també el mercader, i en tota la casa l'única que no va plorar va ser la Bella, doncs no volia augmentar el dolor dels altres. Va començar a caminar el cavall cap al palau, i a al fer-se fosc va aparèixer aquest tot il·luminat com la primera vegada. El cavall va anar tot sol cap a l’estable, i el bon home i la seva filla van passar al gran saló, on van trobar una taula magníficament servida on hi havia dos coberts. El mercader no tenia ànim per menjar, però la Bella, esforçant-se per semblar tranquil·la, es va asseure a la taula i li va servir, encara que ella pensava: -La Bèstia vol que m’engreixi abans de menjarme, ja que em rep de manera tan esplèndida. Quan van acabar per a sopar es va escoltar un gran soroll i el mercader, plorant, va dir a la seva pobra filla que s'acostava la Bèstia. No va poder la Bella evitar un sotrac quan va veure la seva horrible figura, encara que va procurar dissimular el la seva sobre por, si i a l'interrogar-la monstre l'havien obligat o si venia per la seva pròpia voluntat, ella li va respondre que si, tremolant, que era decisió pròpia. -Ets molt bona -va dir la Bèstia-, i t'ho agraeixo molt. Tu, bon home, marxaràs al matí i no somiïs mai amb tornar aquí. Mai. Adéu. -Adéu, senyor -va respondre la noia. I de seguida es va retirar la Bèstia. -Ah, filla meva -va dir el mercader, abraçant a la Bella- jo estic gairebé mort de l’ensurt! Fes-me cas i deixa que em quedi en el teu lloc. -No, pare meu -li va respondre la Bella amb fermesa-, tu marxaràs al matí. Van ficar-se al llit, creient que no dormirien en tota la nit; mes els seus ulls es van tancar tot just van posar el cap en el coixí. Mentre dormia va veure la Bella a una dama que li va dir: -El teu bon cor em fa molt feliç, Bella. No ha de quedar sense recompensa aquesta bona acció d'arriscar la teva vida per salvar la del teu pare. La Bella li va explicar el somni al seu pare; i encara que li va servir una miqueta de consol, no va evitar que es lamentés amb grans sanglots al moment de separar-se de la seva benvolguda filla. Quan va marxar. La Bella, es va dirigir a la gran sala i va començar a plorar; però, com tenia molt coratge, va decidir no pensar en el poc temps que li quedava de vida, doncs tenia el convenciment que el monstre la devoraria aquella mateixa tarda. Mentre esperava, va decidir recórrer l'esplèndid castell. La seva sorpresa va ser quan va trobar escrit sobre una porta: <> La va obrir precipitadament per la i va quedar allà enlluernada magnificència que regnava; però el que més va cridar la seva atenció va ser una gran biblioteca, un violí i nombrosos llibres de música, el que reunia tot el que a ella li feia la vida agradable. -No vol que estigui trista -es va dir en veu baixa, i va afegir immediatament: -per un sol dia no m'hauria reunit tantes coses... Aquest pensament la va animar, i poc després, revisant la biblioteca, va trobar un llibre que apareixia la següent inscripció en lletres d'or: “Disposeu, ordeneu, vós sou aquí la reina i senyora.” -Ai de mi -va sospirar ella-, només desitjo al meu pobre pare i saber què està fent ara! Havia dit aquestes paraules per a si mateixa: quina seria la seva sorpresa mirar cap un gran mirall i veure allà la seva casa, on arribava, llavors el seu pare amb la cara plena de tristesa! Les dues germanes grans van acudir a rebre'l, i a pesar dels escarafalls que feien per semblar afligides, se'ls reflectia en el rostre la satisfacció que sentien per la pèrdua de la seva germana, per haver-se desfet de la germana que els feia ombra amb la seva bellesa i bondat. Va desaparèixer tot en un moment, i la Bella no va poder deixar de dir-se que la Bèstia era molt complaent, i que res havia de témer de la seva part. Al migdia va trobar la taula servida, i mentre menjava va escoltar un exquisit concert, encara que no va veure ningú. Aquella mateixa tarda, quan anava a asseure's a la taula, va escoltar el soroll que feia la Bèstia a l'acostar-se, i no va poder evitar un sotrac. -Bella -li va dir el monstre-, permetries que et mirés mentre menges? -Vós sou l'amo d'aquesta casa -va respondre la Bella, tremolant. -No -va dir la Bèstia-, Aquí tu ets la única mestressa. Si et molestés no tindries més que demanar-me que m'anés, i marxaria de seguida. Però digues-me: no és cert que em trobes molt lleig? -Així és -va dir la Bella-, doncs no sé mentir; però en canvi crec que sou molt bo. -Tens raó -va dir el monstre-, tot i que jo no pugui jutjar la meva lletgesa, doncs no sóc més que una bèstia. -No s'és una bèstia -va respondre la Bella- quan un admet que és incapaç de jutjar sobre alguna cosa. Els necis no ho admetrien. -Menja, doncs -li va dir el monstre-, i tracta de passar-lo bé, que tot el que hi ha aquí et pertany, i jo només vull que estiguis contenta. -Sou molt bo -va respondre la Bella-. Us asseguro que el vostre bon cor em fa feliç. Quan penso en això no em sembleu tan lleig. -Oh, senyora -va dir la Bèstia- , tinc un bon cor, però no sóc més que una bèstia! –Hi ha molts homes més bestials que vós -va dir la Bella-, i millor us vull amb la vostra figura, que a uns altres que tenen figura d'home i un cor corrupte, ingrat, burleta i fals. La Bella, que gairebé ja no tenia por, va menjar tranquil·la; però va creure morir-se vergonya quan el monstre li va dir: -Bella, voldries ser la meva esposa? Llarga estona va romandre la noia sense respondre-li, ja que temia despertar el seu còlera si refusava, i finalment li va dir, estremint-se: -No, Bèstia. Va Voler sospirar a l'escoltar-la el pobre monstre, però del seu pit no va sortir més que una xiulada tan espantosa, que va fer tremolar el palau sencer; no obstant això, la Bella es va tranquil·litzar de seguida, doncs la Bèstia li va dir tristament: -Adéu, llavors, Bella -i va sortir de la sala girant-se diverses vegades a mirar-la per última vegada. AL quedar-se sola, la Bella va sentir una gran compassió per aquesta pobra Bèstia. -Ah, quina pena, -es va dir, -que sent tan bo, sigui tan lleig! Tres afables mesos va passar la Bella en el castell. Totes les tardes la Bèstia la visitava, i l'entretenia i observava mentre menjava, amb la seva conversa plena de bon sentit però mai d'allò que en el món anomenen enginy. Cada dia la Bella trobava en el monstre noves bondats, i el costum de veure'l l'havia habituat a la seva lletgesa, que lluny de témer del moment de la seva visita mirava amb freqüència el rellotge per a veure si eren les nou, ja que la Bèstia mai deixava de presentar-se a aquesta hora, Només havia una cosa que l'entristia, i era que la Bèstia, cada dia abans de retirar-se, li preguntava si volia ser la seva esposa, i quan ella refusava semblava traspassat de dolor. Un dia li va dir: -Molta pena em feu, Bèstia. Bé voldria complaure-us, però sóc massa sincera per a permetre-us creure que pogués fer-ho mai. Sempre seré la vostra amiga: tracteu d'acontentar-vos amb això. -Forçós em serà -va dir la Bèstia-. Sé que en justícia sóc horrible, però el meu amor és gran. Entretant, m'assec feliç que vulguis romandre aquí. Promet-me que no m'abandonaràs mai. La Bella va enrogir a l'escoltar aquestes paraules. Havia vist en el mirall que el seu pare estava malalt de pesar per haver-la perdut, i desitjava tornar-lo a veure. -Jo podria prometre-us -va dir a la Bèstia- que no us abandonaria mai, si no fos perquè tinc tantes ànsies de veure al meu pare, que em moriré de dolor si em negueu aquest gust. -Abans prefereixo jo morir-me -va dir el monstre- que causar-te el pesar més petit. T'enviaré a casa del teu pare, i mentre estiguis allà morirà la teva Bèstia de pena. -Oh, no -va respondre la Bella plorant-, us estimo massa per a tolerar-ho! Prometo tornar d’aquí a de vuit dies. M'heu fet veure que les meves germanes estan casades i els meus germans a l'exèrcit. El meu pare s'ha quedat sol. Permeteu-me que passi una setmana en la seva companyia. -Demà estaràs amb ell -va dir la Bèstia-, però recorda la teva promesa. Quan vulguis tornar només tens que posar el teu anell la taula a l'hora del somni. Adéu, Bella. La Bèstia va sospirar, al dir aquestes paraules, i la Bella es va posar trista en veure'l tan apenat. Quan va despertar al matí següent es trobava a casa del seu pare. Va tocar una campaneta que hi havia al costat del llit i va aparèixer la serventa, que va donar un gran crit al veure-la. Al sentir el crit, el seu pare va anar-hi ràpidament, i va creure morir d'alegria perquè recobrava a la seva benvolguda filla, amb la qual va estar abraçat més d'una hora. Després d'aquestes primeres efusions, la Bella va recordar que no tenia robes amb que vestir-se, però la serventa li va dir que a l’habitació del costat, havia trobat un cofre ple de magnífics vestits engalanats d'or i diamants. Agraïda a les atencions de la Bèstia, va demanar la Bella que li portessin el més modest d'aquells vestits i que guardessin els altres per a regalarse'ls a les seves germanes; però tot just havia donat aquesta ordre va desaparèixer el cofre. El seu pare va comentar que sens dubte la Bèstia volia que conservés els regals, i a l'instant va reaparèixer el cofre on estava abans. Es va vestir la Bella, i mentrestant van avisar a les germanes, que van acudir en companyia dels seus esposos. Les dues eren molt desgraciades en els seus matrimonis, doncs la primera s'havia casat amb un gentilhome tan bell com Cupido, però que no pensava sinó en la seva pròpia figura, a la qual dedicava tots els seus desvetllaments del matí a la nit, menyspreant la bellesa de la seva esposa. La segona, en canvi, tenia per marit a un home amb un gran talent del qual no servia més que per a mortificar a tot el món, començant per la seva esposa. Quan van veure a la Bella vestida com una princesa, i més bella que la llum del dia, les dues van creure morir de dolor. Encara que la Bella els va fer mil carícies no els va poder aplacar la gelosia, quan va explicar com n’era de feliç. Van baixar les dues al jardí per a plorar . -Per què és tan feliç aquesta petita criatura? No som nosaltres més dignes de la felicitat que ella? ? -Germana -va dir la més gran-, se m'ocorre una idea. Tractem de retenir-la aquí més de vuit dies: aquesta estúpida Bèstia pensarà llavors que ha trencat la seva paraula, i potser la devori. -Tens raó, germana meva -va respondre l'altra. I per a aconseguir-ho l'omplirem d'afalacs. I presa aquesta resolució, van tornar a pujar i van donar a la seva germana tantes proves d'afecte, que la Bella plorava de felicitat. A l'acabar el termini van començar a donar tantes mostres d'aflicció per la seva partida, que la Bella va prometre quedar-se vuit dies més. No obstant això, la Bella es retreia el pesar que així causava al seu pobre monstre, a qui estimava de tot cor, i s'entristia de no veure'l. La desena nit que va estar a casa del seu pare, va somiar que es trobava en el jardí del castell, i que veia com la Bèstia, inerta sobre l'herba, a punt de morir, ... Va Despertar sobresaltada, amb els ulls plens de llàgrimes. -Sóc perversa-, es va dir, -doncs li causo tant pesar , i ell m’estima, Té la culpa de la seva lletgesa i la seva falta d'intel·ligència? El seu bon cor importa més que tot allò altre. Per què no he de casar-me amb ell? Seré molt més feliç que les meves germanes amb els seus marits. Ni la bellesa ni la intel·ligència fan que una dona visqui contenta amb el seu espòs, sinó la bondat de caràcter, la virtut i el desig d'agradar; i la Bèstia posseeix totes aquestes qualitats. Encara que no amor, sí li tinc estimació i amistat. Per què he de ser la causa de la seva dissort, si després em retrauria la meva ingratitud tota la vida? Amb aquestes paraules la Bella es va aixecar, va posar el seu anell sobre la taula i va tornar a ficar-se al llit. Tot just es va estirar sobre el llit es va quedar dormida, i al despertar-se al matí següent va veure amb alegria que es trobava en el castell de la Bèstia. Es va vestir amb tot esplendor per donar-li una alegria a la Bestia, i va creure morir d'impaciència tot esperant que fossin les nou de la nit; però el monstre no va aparèixer al donar el rellotge l'hora. Va creure llavors que li hauria causat la mort, i exhalant profunds sospirs, a punt de desesperarse, va recórrer la Bella el castell sencer, buscant inútilment pertot arreu. Va recordar llavors el seu somni i va córrer pel jardí cap a l'estany al costat del com ho havia vist en somni. Allà va trobar a la pobra Bèstia sobre l'herba, havia perdut el coneixement, i va pensar que havia mort. Sense cap mena d'horror es va deixar caure al seu costat, i al sentir que encara li bategava el cor, va prendre una mica d'aigua de l'estany i li va mullar el cap. Va obrir la Bèstia els ulls i va dir a la Bella: -Vas oblidar la teva promesa, i el dolor d'haver-te perdut em va dur a deixar-me morir de fam. Però ara moriré content, doncs només volia veure't una vegada més. -No, la meva Bèstia benvolguda, no pots morirte -li va dir la Bella-, sinó que viuràs per a ser el meu espòs. Des d'aquest moment et prometo la meva mà, i juro que no pertanyeré a ningú sinó a tu. Ah, jo creia que només et tenia amistat, però el dolor que he sentit m'ha fet veure que no podria viure sense veure't! Tot just havia pronunciat aquestes paraules la Bella va veure que tot el palau s'il·luminava: els focs d’artifici, la música, tot era anunci d'una gran festa; però cap d'aquestes belleses va aconseguir distreure-la, i estremir-se. va tornar cap al seu benvolgut monstre, el perill del qual la feia Quina seria la seva sorpresa! La Bèstia havia desaparegut i en el seu lloc havia un príncep més bell que l'Amor, que li donava les gràcies per haver posat fi al seu encanteri. Encara que aquest príncep mereixés tota la seva atenció, no va poder deixar de preguntar-li: - On és la Bèstia? -Aquí, als teus peus -li va dir el príncep-. Certa maligna fada em va ordenar a romandre sota aquesta figura, privant-me alhora de l'ús de la meva intel·ligència, fins que alguna bella jove consentís en casar-se amb mi. En tot el món només tu has estat capaç de commoure't amb la bondat del meu cor, ni oferint-te la meva corona podria demostrar-te la gratitud que et guardo i mai podré pagar el deute que he contret amb tu. La Bella, agradablement sorpresa, va oferir la seva mà al bell príncep perquè s'aixequés. Es van encaminar després al castell, i la jove es va emocionar, quan va trobar en el gran saló al seu pare i tota la família, a qui la bella dama que veiés en somni havia portat fins a allí. -Bella -li va dir aquesta dama, que era un fada poderosa-, venen a rebre el premi de la teva bona elecció: has preferit la virtut a la bellesa i a la intel·ligència, i per tant mereixes trobar totes aquestes qualitats reunides en una sola persona. Seràs una gran reina: jo espero que les teves virtuts no s'esvairan en el tron. I quant a vosaltres, senyores -va agregar el fada, dirigint-se a les seves germanes-, conec el vostre cor i tota la malícia que tanca. Convertiu-vos en estàtues!, però conserveu la vostra raó endins de la pedra que us embolicarà. Estareu a la porta del palau de la vostra germana, i no us poso altra pena que la de ser testimonis de la seva felicitat. No podreu tornar al vostre primer estat fins que reconegueu les vostres faltes; però em temo molt que no deixareu mai de ser estàtues. Doncs un pot recobrar-se de l'orgull, la còlera, la gula i la mandra; però és una espècie de miracle que es converteixi un cor maligne i envejós. En aquest punt va donar el fada un cop a terra amb una vareta i va transportar a quants estaven a la sala al regne del príncep. Els seus súbdits el van rebre amb goig, i al cap de poc temps, es van celebrar les seves noces amb la Bella, qui va viure al costat d'ell molt llargs anys en una felicitat perfecta, doncs estava fundada en la virtut. Vet aquí un gos, vet aquí un gat... i aquest conte s’ha acabat Madame Leprince de Beaumont Adaptació de l’original feta per “el Racó dels nens” de l’obra de Jeanne Marie Leprince (1711-1780) Imatges de http://karenswhimsy.com/beauty-and-the-beast.shtm El Racó dels nens http://pelsnens.blogspot.com/search/label/contes



Adaptació feta per mi del conte de Jeanne Marie Leprince
dibuixos: Public Domain Images .


Si T'agrada Aquest Bloc pots votar-me
Vota'm al TOP CATALÀ!

1 comentaris:

Anònim ha dit...

hi, new to the site, thanks.