La Bella i la Bestia Hi havia una vegada... ...Un mercader molt ric que tenia sis fills, tres nois i tres noies; i com era home de molts béns i de vasta cultura, no reparava en les despeses per a educar-los i els va envoltar de tota mena de mestres. Les tres filles eren molt belles; però la més jove despertava tanta admiració, que de petita tots l’anomenaven “la bella nena”, de manera que se li va quedar aquest nom per enveja de les seves germanes. No només era la menor molt més bonica que les altres, sinó també més bondadosa. Les dues germanes majors ostentaven amb menyspreu les seves riqueses davant dels qui tenien menys que elles; es feien les grans dames i es negaven que les visitessin les filles dels altres mercaders: únicament les persones de molt rang eren dignes de fer-los companyia. Es passaven tot el dia anant als balls, reunions, comèdies i passejos, i menyspreaven a la menor perquè emprava gran part del seu temps en la lectura de bons llibres. Les tres joves, agraciades i posseïdores de moltes riqueses, eren sol·licitades en matrimoni per molts mercaders de la regió, però les dues majors els menyspreaven i rebutjaven dient que només es casarien amb un noble: com a mínim un duc o un comte. La Bella -doncs així era com la coneixienagraïa amb molta cortesia l'interès dels que la volien per esposa, i els atenia amb molta amabilitat i delicadesa; però els al·legava que encara era molt jove i que desitjava passar alguns anys més en companyia del seu pare. En poc temps el mercader va perdre tots els seus béns, i no li va quedar més que una petita casa de camp força lluny de la ciutat. Totalment destrossat, ple de pena el seu cor, plorant va informar als seus fills que era forçós traslladar-se a aquella casa, on per a guanyar-se la vida haurien de treballar com camperols. Les seves dues filles majors van respondre amb l'altivesa que sempre demostraven, que de cap manera abandonarien la ciutat, doncs no els faltaven enamorats que se sentirien feliços de casar-se amb elles, encara que haguessin perdut la fortuna. En això s'enganyaven les bones senyoretes: els seus enamorats van perdre totalment l’interès en elles quan van ser pobres. Ja que a causa de la seva supèrbia ningú simpatitzava amb elles, les noies dels altres mercaders i les seves famílies comentaven: -No mereixen que els tinguem compassió. Al contrari, ens alegrem de veure'ls amb l’orgull abatut. Què es facin les grans dames amb les ovelles! Però, al mateix temps, tot el món deia: -Quina pena, quina llàstima ens fa la Bella! Aquesta sí que és una bona filla! Amb quina cortesia li parla als pobres! És tan dolça, tan honesta! A la Bella, no li van faltar cavallers que pretenien a casar-se amb ella, encara que no tingués ni un cèntim; mes la jove agraïa però responia que li era impossible abandonar al seu pare en desgràcia, i que aniria fins al camp amb el seu pare per consolar-lo i ajudar-lo en els treballs del camp. La pobra Bella no deixava d'afligir-se per la pèrdua de la seva fortuna, però es deia a si mateixa: -Res obtindré per molt que plori. Cal intentar de ser feliç en la pobresa... Així que van arribar i es van establir a la casa de camp, el mercader i els seus tres fills amb vestidures de llauradors es van dedicar a preparar i llaurar la terra. La Bella s'aixecava a les quatre del matí i s'ocupava a netejar la casa i preparar el menjar de la família. Al principi allò li era un sacrifici esgotador, perquè no tenia costum de treballar tan durament; mes uns mesos més endavant es va anar sentint acostumada a aquest ritme i va començar a sentir-se millor i a gaudir pels seus afanys d'una salut perfecta. Quan acabava les seves tasques diàries es posava a llegir, a tocar el violí, o bé a cantar mentre filava o realitzava alguna altra labor. Les seves dues germanes, en canvi, s'avorrien mortalment; s'aixecaven a les deu del matí, passejaven el dia sencer i la seva única diversió era lamentar-se de les seves perdudes gal·les i visites. -Mira a la nostra germana menor -es deien entre si-, té una ànima tan vulgar, i és tan estúpida, que s'acontenta amb la seva misèria. El bon llaurador, el pare, en canvi, sabia que la Bella era treballadora, constant, pacient i estalviadora, i molt capaç de brillar en els salons, en canvi les seves germanes... Admirava les virtuts de la seva filla menor, i sobretot la seva paciència, ja que les altres no s'acontentaven amb que fes tot el treball de la casa, sinó que a més es burlaven d'ella. Feia ja un any que la família vivia en aquelles solituds quan el mercader va rebre una carta en la que li anunciaven que un vaixell acabava d'arribar, feliçment, amb una càrrega de mercaderies per a ell. Aquesta notícia va trastornar per complet a les seves dues filles majors, doncs van imaginar que per fi podrien abandonar aquells camps on tant s'avorrien i a més l'única cosa que se'ls passava pel cap era tornar a l'ociosa i divertida vida en les festes i teatres, mostrant riqueses; pel que, així que van veure al seu pare preparant-se per sortir, li van demanar que els portés vestits, perfums, joies i tota mena de lilaines. La Bella no va dir una paraula, pensant que amb tot l'or de les mercaderies no n’hi hauria prou per pagar tots els encàrrecs de les seves germanes. -No em vols demanar alguna cosa, Bella? -li va preguntar el seu pare. -Ja que teniu la bondat de pensar en mi -va respondre ella-, us demano només que em porteu una rosa, doncs per aquí no n’he vist. No era que la desitgés realment, sinó que no volia enlletgir amb el seu exemple, la conducta de les seves germanes, que havien dit que si no demanava importància. res era només per donar-se El bon mercader, va marxar cap a la ciutat; però quan va arribar a la ciutat va saber que les seves mercaderies estaven embargades, i després de molts treballs i penes es va trobar tant pobre com abans. I així que, va emprendre novament el camí cap a la seva casa del camp. No havia de recórrer més de trenta milles per a arribar a la seva casa, i ja tenia ganes de veure altra vegada a les seves filles; però va errar el camí al travessar un gran bosc, i es va perdre, enmig d'una tempesta de vent i neu. Nevava fortament; el vent era tan fort que per dues vegades va caure del cavall; i quan va arribar la nit, va pensar que moriria de fam o de fred; o que el devorarien els llops, als quals escoltava molt prop d’ell. De cop i volta, va mirar entre dues llargues fileres d'arbres i va veure una brillant llum a gran distància. Es va encaminar cap a aquell lloc i a l'acostarse va observar que la llum sortia d'un gran palau tot il·luminat. Es va afanyar per refugiar-se allà; però la seva sorpresa va ser considerable quan no va trobar a ningú en els patis. El seu cavall, va entrar en una gran cavallerissa que estava oberta, i havent trobat palla i civada, el pobre animal, que es moria de fam, es va posar a menjar àvidament. Després de deixar-lo lligat, el mercader va entrar al castell, on tampoc va veure a ningú; i per fi va arribar a una gran sala on hi havia un bon foc i una taula carregada de viandes amb un sol cobert. Potser pecaria d'atrevit, però es va dirigir cap a allà. La temptació va ser molt gran, doncs la pluja i la neu l’havien calat fins als ossos, es va acostar al foc per a assecar-se, dient-se a si mateix, -L'amo d'aquesta casa i els seus servents, que no trigaran en deixar-se veure, sens dubte em perdonaran la llibertat que m'he pres. Es va quedar encara esperant una estona llarga, observava cap als altres recintes per a tractar de situar a algun habitant en la mansió, però quan van sonar onze campanades sense que s'aparegués ningú, no va poder ja resistir la fam, també i apoderant-se algunes copes d'un de pollastre, vi, i ja se’l va va menjar amb un parell de mossegades. Va beure refet, abandonar la sala i va recórrer diverses espaioses estances, magníficament decorades. En una d’aquestes estances hi havia un gran llit, i com era passada la mitjanit, i es sentia rendit de cansament i atordit de l'aventura passada fins a trobar aquest recer, va decidir tancar la porta i ficar-se al llit a dormir. Eren les deu del matí quan es va aixecar a l'endemà, i no va ser petita la seva sorpresa al trobar-se un vestit com fet a la seva mida, en comptes de les seves velles i gastades robes. -Sens dubte-, es va dir, -o no he despertat, o aquest palau pertany a un fada bona que s'ha apiadat de mi. Va mirar per la finestra i no va veure cap rastre de neu, sinó que veié un jardí florit que encantaven sobre una la vista. Va entrar una després tassa a de l'estança on havia sopat al vespre, i va trobar que tauleta l’esperava xocolata. -Us dono les gràcies, senyora fada -va dir en veu alta-, per haver tingut la bondat d'albergar-me en nit tan inhòspita i de pensar en el meu desdejuni. El bon home, després de prendre la xocolata, va sortir a la recerca del seu cavall, i al passar per un sector ple de roses blanques va recordar la petició de la Bella i va tallar una per endur-sela. En el mateix moment es va escoltar un gran soroll i va veure que es dirigiria cap a ell una bèstia tan horrenda, que li va faltar poc per a caure desmaiat. -Ah, ingrat! -li va dir la Bèstia amb una veu terrible-. Jo et vaig salvar la vida al rebre't i donar-te recer en el meu palau, i ara, tu em robes les meves roses, que son el que estimo més d’aquest món! Caldrà que moris, a fi de reparar aquesta falta. El mercader es va llançar als seus peus, va ajuntar les mans i va pregar a la Bèstia: -Monsenyor, perdona'm, doncs no volia ofendre't al prendre una rosa; és per una de les meves filles, que me l'havia demanat. -Jo no em dic Monsenyor -va respondre el monstre- sinó la Bèstia. No m'agrada que m’afalaguin, i sí que els homes diguin el que senten; no esperis commoure'm amb les teves excuses. Mes tu m'has dit que tens filles; estic disposat a perdonar-te amb la condició que una d'elles vingui a morir en lloc teu. I va afegir -No em repliquis: marxa immediatament; i si les teves filles no volen morir per tu, jura'm que tornaràs abans de tres mesos. No pensava el bon home sacrificar una de les seves filles a tan horrible monstre, però es va dir: -Almenys em queda el consol de donar-los una última abraçada.- Va jurar, doncs, que tornaria, i la Bèstia li va dir que podia partir quan volgués. -Però no vull que marxis amb les mans buides va afegir-. Torna a l'estada on has passat la nit: allà trobaràs un gran cofre en el qual posaràs el que vulguis, i jo ho faré portar fins a casa teva. Dit això es va retirar la Bèstia, i l'home es va dir: -Si cal que mori, tindré almenys el consol que les meves filles no passin fam. Va tornar, doncs, a l'estança on havia dormit, i va trobar una gran quantitat de monedes d'or amb les quals va omplir el cofre que li havia dit la Bèstia, el va tancar, va anar a buscar seu cavall i va abandonar aquell palau amb una gran tristesa. El seu cavall va prendre per si mateix un dels camins que hi havia al bosc, i en unes poques hores va arribar a la seva petita granja. Es van reunir les seves filles al seu voltant i, lluny d'alegrar-se amb les seves carícies, el pobre mercader mirant-les. va començar a plorar angoixat Portava a la mà el ram de roses que havia tallat per la Bella, i al lliurar-li li va dir: -Bella, pren aquestes roses, que ben cares li han costat al teu desventurat pare. I de seguida va explicar a la seva família la funesta aventura que acabava de passar-li. A l'escoltar-lo, les seves dues filles majors van insultar i van omplir d'injúries a la Bella, que no havia vessat ni una llàgrima. -Mireu al que condueix l'orgull d'aquesta petita criatura –cridaven-. Per què no va demanar vestits i joies com nosaltres? Ah, no, la senyoreta havia de ser diferent! Ella que causarà la mort del nostre pare, i ni tan sols plora. -El meu plor seria inútil -va respondre la Bella-. Per què he de plorar al nostre pare si no és necessari que mori, Ja que el monstre té a bé acceptar a una de les seves filles, jo em lliuraré a la seva fúria i em consideraré molt afortunada, doncs hauré tingut l'oportunitat de salvar al meu pare i demostrar la meva tendresa. -No, germana -van dir els seus tres germans-, tampoc és necessari que tu moris; nosaltres buscarem a aquest monstre i el matarem o morirem sota els seus cops. -No cal somiar, fills meus -va dir el mercader-. El poder d'aquesta Bèstia és tal que no tinc cap esperança de matar-la. Em commou el bon cor de Bella, però mai l'exposaré a la mort. Sóc vell, em queda poc temps de vida; només perdré uns quants anys... -T'asseguro, pare meu -li va dir la Bella-, que no aniràs sense mi a aquest palau; tu no pots impedir-me que et segueixi. En part vaig ser responsable de la teva desventura. Com sóc jove, no li tinc gran inclinació a la vida, i prefereixo que aquest monstre em devori a morir-me de la pena i el remordiment que em donaria la teva pèrdua. Per més que van raonar amb ella no hi va haver forma de convèncer-la, i les seves germanes estaven encantades, perquè les virtuts de la jove els havia inspirat sempre una gelosia irresistible. Al mercader l’aclaparava tant el dolor de perdre a la seva filla, que va oblidar el cofre replet d'or; però al retirar-se a la seva habitació per dormir, la seva sorpresa va ser enorme al trobar-lo al costat del llit. Va decidir no dir una paraula als seus fills d'aquelles noves i grans riqueses, ja que haurien volgut tornar a la ciutat i ell volia morir en el camp; Però va revelar el secret a la Bella, i ella li va explicar que en la seva absència havien vingut de visita alguns cavallers, i que dos d'ells estimaven a les seves germanes. Li va demanar que els permetés casar-se, doncs era tan bona que les seguia estimant i les perdonava de tot cor, tot i el mal que li havien fet. El dia que van partir la Bella i el seu pare, les dues perverses noies es van fregar els ulls amb ceba per a tenir llàgrimes amb que plorar-los; els seus germans en canvi, van plorar de debò, com també el mercader, i en tota la casa l'única que no va plorar va ser la Bella, doncs no volia augmentar el dolor dels altres. Va començar a caminar el cavall cap al palau, i a al fer-se fosc va aparèixer aquest tot il·luminat com la primera vegada. El cavall va anar tot sol cap a l’estable, i el bon home i la seva filla van passar al gran saló, on van trobar una taula magníficament servida on hi havia dos coberts. El mercader no tenia ànim per menjar, però la Bella, esforçant-se per semblar tranquil·la, es va asseure a la taula i li va servir, encara que ella pensava: -La Bèstia vol que m’engreixi abans de menjarme, ja que em rep de manera tan esplèndida. Quan van acabar per a sopar es va escoltar un gran soroll i el mercader, plorant, va dir a la seva pobra filla que s'acostava la Bèstia. No va poder la Bella evitar un sotrac quan va veure la seva horrible figura, encara que va procurar dissimular el la seva sobre por, si i a l'interrogar-la monstre l'havien obligat o si venia per la seva pròpia voluntat, ella li va respondre que si, tremolant, que era decisió pròpia. -Ets molt bona -va dir la Bèstia-, i t'ho agraeixo molt. Tu, bon home, marxaràs al matí i no somiïs mai amb tornar aquí. Mai. Adéu. -Adéu, senyor -va respondre la noia. I de seguida es va retirar la Bèstia. -Ah, filla meva -va dir el mercader, abraçant a la Bella- jo estic gairebé mort de l’ensurt! Fes-me cas i deixa que em quedi en el teu lloc. -No, pare meu -li va respondre la Bella amb fermesa-, tu marxaràs al matí. Van ficar-se al llit, creient que no dormirien en tota la nit; mes els seus ulls es van tancar tot just van posar el cap en el coixí. Mentre dormia va veure la Bella a una dama que li va dir: -El teu bon cor em fa molt feliç, Bella. No ha de quedar sense recompensa aquesta bona acció d'arriscar la teva vida per salvar la del teu pare. La Bella li va explicar el somni al seu pare; i encara que li va servir una miqueta de consol, no va evitar que es lamentés amb grans sanglots al moment de separar-se de la seva benvolguda filla. Quan va marxar. La Bella, es va dirigir a la gran sala i va començar a plorar; però, com tenia molt coratge, va decidir no pensar en el poc temps que li quedava de vida, doncs tenia el convenciment que el monstre la devoraria aquella mateixa tarda. Mentre esperava, va decidir recórrer l'esplèndid castell. La seva sorpresa va ser quan va trobar escrit sobre una porta: <
Adaptació feta per mi del conte de Jeanne Marie Leprince
dibuixos: Public Domain Images .
Si T'agrada Aquest Bloc pots votar-me
1 comentaris:
hi, new to the site, thanks.
Publica un comentari a l'entrada