Hi havia una vegada un nen molt capritxós que s’anomenava Jordi. Desitjava tot el que veia al seu al voltant. Mai en tenia prou i sempre en volia més i més.
Un any, quan s’apropava el Nadal, en Jordi va escriure la seva carta als Reis Mags. Era una carta llarga ... llarguíssima! Demanava als Reis de tot: tot el que anunciaven a la televisió, tot el que veia en els aparadors de les botigues, tot el que sabia que ha havien demanat els seus amics, fins i tot diverses joguines que s'havia inventat ell mateix, i que ni tan sols existien. . .. Entre totes les coses que en Jordi demanava a les seves Majestats, n’hi havia una molt especial: un dinosaure de debò i de mida natural. I en això, en Jordi insistia molt a la seva carta.
Va arribar la nit de Reis i el nen se’n va anar al llit. Estava molt nerviós. Li semblava escoltar sorolls i fins i tot sentia l'olor dels camells. Però tancava les parpelles amb força per a intentar adormir-se. Al final, quan van cessar els sorolls, va obrir els ulls i va trobar la seva habitació plena de joguines. Però, el dinosaure no apareixia per enlloc.
-El meu dinosaure! Vull el meu dinosaure! -cridava en Jordi mentre feia rebacaneries com un boig. Llavors es va fixar en un enorme ou que estava en un racó de l’habitació i, en ple atac de ràbia, zas!, li va donar una cop de peu.
En aquest moment es va trencar la closca i apareixé un petit dinosaure. En Jordi, finalment, va somriure satisfet.
Però aquell petit dinosaure va començar a créixer a tota velocitat. AL cap d'un minut omplia tota l'habitació. Llavors, el gegantesc animal va agafar a en Jordi per un braç, el va aixecar com una ploma i se’l va endur fins a la boca per a menjar-se’l.
-i Nooo. ..! NOO...O! -cridava el pobre nen entre les urpes, del monstre.
Els crits d’en Jordi es van escoltar per tota la casa. Els seus pares van acudir corrent a l'habitació i van començar a sacsar-lo perquè es despertés.
-Ah, encara sort! Només ha estat un malson! -va exclamar alleujat el nen.
Des d'aquest dia, en Jordi va canviar molt. Va deixar de ser tan capritxós i va començar a conformar-se amb qualsevol cosa.
A l'any següent, no va demanar res especialment. Solament els va posar als Reis una condició: el que portessin no podia ser més gran que una bicicleta.
CARLO FRABETTI
Un any, quan s’apropava el Nadal, en Jordi va escriure la seva carta als Reis Mags. Era una carta llarga ... llarguíssima! Demanava als Reis de tot: tot el que anunciaven a la televisió, tot el que veia en els aparadors de les botigues, tot el que sabia que ha havien demanat els seus amics, fins i tot diverses joguines que s'havia inventat ell mateix, i que ni tan sols existien. . .. Entre totes les coses que en Jordi demanava a les seves Majestats, n’hi havia una molt especial: un dinosaure de debò i de mida natural. I en això, en Jordi insistia molt a la seva carta.
Va arribar la nit de Reis i el nen se’n va anar al llit. Estava molt nerviós. Li semblava escoltar sorolls i fins i tot sentia l'olor dels camells. Però tancava les parpelles amb força per a intentar adormir-se. Al final, quan van cessar els sorolls, va obrir els ulls i va trobar la seva habitació plena de joguines. Però, el dinosaure no apareixia per enlloc.
-El meu dinosaure! Vull el meu dinosaure! -cridava en Jordi mentre feia rebacaneries com un boig. Llavors es va fixar en un enorme ou que estava en un racó de l’habitació i, en ple atac de ràbia, zas!, li va donar una cop de peu.En aquest moment es va trencar la closca i apareixé un petit dinosaure. En Jordi, finalment, va somriure satisfet.
Però aquell petit dinosaure va començar a créixer a tota velocitat. AL cap d'un minut omplia tota l'habitació. Llavors, el gegantesc animal va agafar a en Jordi per un braç, el va aixecar com una ploma i se’l va endur fins a la boca per a menjar-se’l.
-i Nooo. ..! NOO...O! -cridava el pobre nen entre les urpes, del monstre.
Els crits d’en Jordi es van escoltar per tota la casa. Els seus pares van acudir corrent a l'habitació i van començar a sacsar-lo perquè es despertés.
-Ah, encara sort! Només ha estat un malson! -va exclamar alleujat el nen.
Des d'aquest dia, en Jordi va canviar molt. Va deixar de ser tan capritxós i va començar a conformar-se amb qualsevol cosa.
A l'any següent, no va demanar res especialment. Solament els va posar als Reis una condició: el que portessin no podia ser més gran que una bicicleta.
CARLO FRABETTI
Contes per a nens ansiosos (Adaptació).
Si T'agrada Aquest Bloc pots votar-me
Si T'agrada Aquest Bloc pots votar-me
1 comentaris:
He vist que publiques contes, en el meu blog n'hi ha que potser et poden interessar.
Salutacions i bones festes!
Publica un comentari a l'entrada