Una vegada, fa molt temps, va començar a fer molta fred perquè l'hivern s'acostava. Tots els ocells que se n'anaven quan arribava aquest moment a la recerca de llocs més càlids, ja havien marxat. Només quedava un pobre ocellet que tenia una ala trencada.
El pobre ocellet pensava que si no trobava aviat un lloc on refugiar-se es moriria de fred... Va mirar al voltant i va veure un munt d'arbres on es podria arrecerar. Saltant i aletejant com podia, va arribar al bosc i va trobar un arbre que el va impressionar per lo gran que era i semblava molt fort, era un roure, l'ocell li va demanar permís per refugiar-se entre les seves branques fins a l'arribada del bon temps.
El roure li va dir, molt empipat, que si el deixava picotejaria les seves glans i el va fer fora de manera grollera.
L'ocell, llavors, va veure un arbre preciós de fulles color plata i tronc blanc, era un àlber i va pensar que li donaria refugi. Li va explicar el seu problema i l'àlber fer fora dient-li que tacaria les seves boniques fulles i el seu blanquíssim tronc.
Prop d'allà havia un gra desmai amb les seves llargues branques que arribaven fins al terra li va semblar al pobre ocellet que seria una bona casa per refugiar-se de les freds que s'aveïnaven. Però igual que els altres el va rebutjar argumentant que no tractava mai amb desconeguts i demanant-li que es marxés com més aviat millor.
L’ocellet va començar a saltar com podia amb la seva ala trencada sense dur un rumb fix, un avet el va veure i li va preguntar que li passava, el pobre li va explicar la història i l'avet va oferir-li les seves branques mentre li indicava on feia més caloreta.
L'ocell li va explicar que seria per a tot l'hivern i l'arbre li va dir que així tindria companyia. El pi, que estava prop del seu cosí l'avet, es va oferir per a protegir-los del vent ja que les seves branques eren més grans i fortes. L'ocell es va preparar un lloc ben abrigadet a la branca més gran de l'avet i protegit del vent pel pi es va disposar a passar l'hivern. El ginebró es va oferir perquè pogués menjar dels seus fruits i no morís de fam. Estava molt content i xerrava amb els seus amics, els altres arbres feien comentaris despectius sobre ells. Aquella nit va començar a bufar la tramuntana, el Vent del Nord fort i fred, que anava passant d'arbre a arbre i les seves fulles anaven caient una darrera l’ altra. De sobte el vent va girar i es va dirigir cap a on estaven els amics de l’ocellet, el Rei dels Vents va frenar, i li va dir que podia despullar a tots els arbres menys als quals havien ajudat al pobre ocellet. El Vent del Nord els va deixar en pau i van conservar les seves fulles durant tot l'hivern i des de llavors sempre ha estat així.
Si T'agrada Aquest Bloc pots votar-me
