Fa molt i molt de temps hi havia una nena que era molt bonica. Sa mare li va fer fet una capa de color vermell i la nena la portava sempre i va rebre el sobrenom de Caputxeta vermella.
Un dia, sa mare li demanà que portés uns pastissets a la seva àvia que vivia en una caseta al mig del bosc,
la mare va demanar-li a la caputxeta que no s' entretingués pel camí, doncs el bosc era molt perillós, perquè hi havia rondant per allà el llop.
La Caputxeta va agafar el cistell amb els pastissets i es va posar en camí cap a casa l’àvia. La nena havia de travessar el bosc per arribar a casa de l' àvia, però ella no tenia por per què al bosc sempre trobava molts amics : conills, ocellets, esquirols, ...
De sobte, va aparèixer el llop, que era molt gran i lleig, davant seu.
-On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
-Vaig a casa de l' àvia - li va dir la Caputxeta.
-Vols que t’acompanyi?... - va dir el llop.
-no, no fa falta... –va dir la caputxeta
Caputxeta va deixar el cistell sobre de l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti un ram d’aquestes flors tant boniques. Mentrestant, el llop se 'n va anar ben de pressa a casa de l' àvia, va trucar a la porta i la velleta li va obrir pensant que seria la seva neta Caputxeta.
El llop va cruspir-se a l' àvia i es va la roba de l’avia, va ficar-se al llit i va tancar els ulls, fent-se l’adormi’t. no
va haver d' esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena va apropar-se al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
-Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
-Són per a veure’t millor - va dir el llop amb una veu molt fina, per tal d’imitar l’avia.
-Àvia, àvia, però quines orelles més grosses que tens!
-Són per sentir-te millor - va dir el llop.
-Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
-Són per a ... menjar-te millor! - i mentre deia això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i també se la va menjar, tal i com havia fet amb l' àvia
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l' àvia, va decidir entrar a donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia . Va veure que la porta de la casa estava oberta i el llop estava tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador va treure el seu ganivet i va obrir la panxa del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, tenia molta set i es va dirigir cap a un riu proper per beure. Quan va atansar-se al riu, i com que les pedres pesaven molt, va caure i es va ofegar. La Caputxeta i la seva àvia només van patir un gran espant, però la Caputxeta va aprendre la lliçó. I va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D’ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
Un dia, sa mare li demanà que portés uns pastissets a la seva àvia que vivia en una caseta al mig del bosc,
la mare va demanar-li a la caputxeta que no s' entretingués pel camí, doncs el bosc era molt perillós, perquè hi havia rondant per allà el llop.
La Caputxeta va agafar el cistell amb els pastissets i es va posar en camí cap a casa l’àvia. La nena havia de travessar el bosc per arribar a casa de l' àvia, però ella no tenia por per què al bosc sempre trobava molts amics : conills, ocellets, esquirols, ...
De sobte, va aparèixer el llop, que era molt gran i lleig, davant seu.
-On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
-Vaig a casa de l' àvia - li va dir la Caputxeta.
-Vols que t’acompanyi?... - va dir el llop.
-no, no fa falta... –va dir la caputxeta
Caputxeta va deixar el cistell sobre de l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti un ram d’aquestes flors tant boniques. Mentrestant, el llop se 'n va anar ben de pressa a casa de l' àvia, va trucar a la porta i la velleta li va obrir pensant que seria la seva neta Caputxeta.
El llop va cruspir-se a l' àvia i es va la roba de l’avia, va ficar-se al llit i va tancar els ulls, fent-se l’adormi’t. no
va haver d' esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena va apropar-se al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
-Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
-Són per a veure’t millor - va dir el llop amb una veu molt fina, per tal d’imitar l’avia.
-Àvia, àvia, però quines orelles més grosses que tens!
-Són per sentir-te millor - va dir el llop.
-Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
-Són per a ... menjar-te millor! - i mentre deia això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i també se la va menjar, tal i com havia fet amb l' àvia
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l' àvia, va decidir entrar a donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia . Va veure que la porta de la casa estava oberta i el llop estava tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador va treure el seu ganivet i va obrir la panxa del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, tenia molta set i es va dirigir cap a un riu proper per beure. Quan va atansar-se al riu, i com que les pedres pesaven molt, va caure i es va ofegar. La Caputxeta i la seva àvia només van patir un gran espant, però la Caputxeta va aprendre la lliçó. I va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D’ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada