Conte: la Campaneta

dissabte, 19 de gener de 2008

Heu de saber, estimats nens, que la Campaneta, aquesta graciosa planta que, en venir el bon temps s'enrama arreu, arreu per jardins, murs i balconades, escampant la ufana de ses fulles verdes i de ses flors d'alegres colorits, era en altre temps una planteta humil que, arran de terra, estenia ses fulletes primes i punxagudes entre les que de tant en tant treia el caparró una campaneta pàl·lida.
Tot i la seva simplicitat, la campaneta aquella, era amiga d'ocellets, abelles i borinots, amb els quals tot sovint tenia llargues converses i als qui contava rondalles i contes.
Especialment tenia gran afecte a una bonica cadernera que havia fet el niu entre les branques d'un arbre no gaire llunyà al lloc on havia nascut la campaneta.
Aquesta se sentia tota amoïnada perquè de dies no havia vist la seva amiga, ni sentit el seu cant, quan de sobte, l'ocellet vinguè a posar-se prop d'ella, amb un aire tot afligit.
- Què et passa, amiga Cadernera? - li preguntà la planteta.
- Ai! Si ho sabessis, Campaneta amiga! - respongué l'ocell – Un dels meus fillets, aquell tan eixerit que començava a refilar tan alegrement, s'ha trencat un ala, i no pot moure's del niu fins que estigui guarit. Cada dia em demana que li parli de tu, que li contaves tantes coses boniques. Prou treu el capar´´o per la vora del niu, per si pot veure't, però, pobrissó! No ho pot aconseguir ... Està trist i enyorat, d'ençà que no veu si no el revés de les fulles ...
- Alabat sia Déu! - exclamà la bona Campaneta- Sí que em sap greu, ço que passa al teu fillet, i ja miraré si puc remeiar la seva pena.
I heus ací que la petita planta començà a estirar-se, estirar-se, arrapant-se a la terra, de cara al cel, amb tanta bona voluntat i aital desig de complaure el petit solitari, que el Nen Jesús, beneint-la des del firmament, li donà força i alè per arribar fins a la soca de l'arbre on niava la Cadernera. Un cop allí, començà a voltar el tronc, per tal d'arribar al niu.
I heus ací que quan fou dalt de tot, i veié sortir del niu el gentil caparró de l'ocellic malalt, qui es posà a cantar d'alegria, la Campaneta s'adonà que les seves fulles havien pres la forma d'un cor, i que ses floretes pàl·lides eren devingudes unes bellíssimes campànules de fines sedes blaves i roses, lil·les i morades...
I així fou premiada la bondat, la paciència i la insistència de la Campaneta humil.
un mar de contes