Trasllat de “xiringuito”!
Fa 3 anys
Conte amb lletra lligada: Rínxols D'or
Etiquetes: contes, lletres, pintar dimecres, 26 de novembre del 2008Dibuixos d'animals per completar unint els punts
Etiquetes: dibuix, números, pintar dissabte, 22 de novembre del 2008Recull de poemes de tardor
Etiquetes: lletres, poesia infantil, tardor divendres, 14 de novembre del 2008Video: Doraemon: "He sigut invisible?".
Etiquetes: videos, videos dibus, youtube dissabte, 8 de novembre del 2008Dibuixos per pintar del conte de Peter Pan
Etiquetes: contes, dibuix, pintar dimarts, 4 de novembre del 2008Dibuixos per pintar del conte de Peter Pan
Peter Pan dibuixos per pintar
A qui no li agrada el conte d'en Peter Pan? no deixem que es perdi la il.lusió...
La Wendy, en Michael i en John eren tres germans que vivien al les afores de Londres. La Wendy, la més gran, havia contagiat als seus germanets la seva admiració per Peter Pan. Totes les nits els explicava als seus germans les aventures d’en Peter.
Una nit, quan ja gairebé dormien, van veure una llumeta moure's per l'habitació. Era la Campaneta (la fada que acompanya sempre a en Peter Pan), i també hi havia en Peter. Aquest els va proposar viatjar amb ell i amb Campaneta al País de Mai més, on vivien els Nens Perduts...
"Campaneta us ajudarà. N'hi ha prou que us tiri una mica de pols màgica perquè pugueu volar."
Quan ja es trobaven prop del País de Mai més, en Peter els va assenyalar:
"És el vaixell del Capità Garfi. Tingueu molta cura amb ell. Fa temps un cocodril li va devorar la mà i es va empassar fins al rellotge. No sabeu prou com de nerviós es posa ara en Garfi quan escolta un tic-tac!."
La Campaneta es va sentir gelosa de les atencions que el seu amic tenia envers la Wendy, així que, avançant-se, els va dir als Nens Perduts que havien de disparar una fletxa a un gran ocell que s'acostava amb en Peter Pan. La pobra Wendy va caure a terra, però, per fortuna, la fletxa no havia penetrat en el seu cos i de seguida es va recuperar del cop.
La Wendy cuidava de tots aquells nens sense mare i, també, és clar dels seus germanets i del propi Peter Pan. Procuraven no ensopegar-se amb els terribles pirates, però aquests, que ja havien tingut notícies de la seva arribada al País de Mai més, van organitzar una emboscada i es van endur presoners a la Wendy, en Michael i en John.
Perquè Peter no pogués rescatar-los, el Capità Garfi va decidir enverinar-lo, comptant per a això amb l'ajuda de la Campaneta, qui desitjava venjar-se de l'afecte que Peter sentia cap a la Wendy.
Garfi va aprofitar el moment que en Peter s'havia dormit per abocar en el seu got unes gotes d'un poderosíssim verí...
Quan Peter Pan es va despertar i es disposava a beure l'aigua, la Campaneta, penedida del que havia fet, es va llançar contra el got, encara que no va poder evitar que l'esquitxessin unes quantes gotes del verí, una quantitat suficient per a matar a un ésser tan diminut com ella.
Una sola cosa podia salvar-la: que tots els nens creguessin en les fades i en el poder de la fantasia. I així és com, gràcies als nens, Campaneta es va salvar.
Mentrestant, els nostres amiguets seguien en poder dels pirates. Ja estaven a punt de ser llançats per la borda amb els braços lligats a l'esquena.
Semblava que res podia salvar-los, quan de cop i volta, van escoltar una veu:
"Eh, Capità Garfi, ets un covard! A veure si t'atreveixes amb mi!". Era Peter Pan que, alertat per Campaneta, havia arribat just a temps d'evitar als seus amics una mort segura. Van començar a lluitar.
De sobte, un tic-tac molt conegut per Garfi va fer que aquest s'estremís d'horror. El cocodril estava allà i, de l'esglai, el Capità Garfi va ensopegar i va caure al mar.
És molt possible que encara avui, si viatgeu pel mar, pugueu veure al Capità Garfi nedant desesperadament, perseguit per l'infatigable cocodril.
La resta dels pirates no va trigar a seguir el camí del seu capità i tots van acabar donant-se un saludable bany d'aigua salada entre els riures de Peter Pan i dels altres nens.
Ja era hora de tornar cap a casa. Peter va intentar convèncer als seus amics perquè es quedessin amb ell al País de Mai més, però els tres nens trobaven a faltar als seus pares i desitjaven tornar, així que Peter els va dur de nou a la seva casa.
"Queda't amb nosaltres!", van demanar els nens.
"Torneu amb mi al meu país! -els va pregar Peter Pan-. No us feu grans mai. Encara que creixeu, no perdeu mai la vostra fantasia ni la vostra imaginació. D'aquesta manera seguirem sempre junts."
"Promès!", li van contestar els tres nens mentre li feien adéu amb les seves mans...
Una nit, quan ja gairebé dormien, van veure una llumeta moure's per l'habitació. Era la Campaneta (la fada que acompanya sempre a en Peter Pan), i també hi havia en Peter. Aquest els va proposar viatjar amb ell i amb Campaneta al País de Mai més, on vivien els Nens Perduts...
"Campaneta us ajudarà. N'hi ha prou que us tiri una mica de pols màgica perquè pugueu volar."
Quan ja es trobaven prop del País de Mai més, en Peter els va assenyalar:
"És el vaixell del Capità Garfi. Tingueu molta cura amb ell. Fa temps un cocodril li va devorar la mà i es va empassar fins al rellotge. No sabeu prou com de nerviós es posa ara en Garfi quan escolta un tic-tac!."
La Campaneta es va sentir gelosa de les atencions que el seu amic tenia envers la Wendy, així que, avançant-se, els va dir als Nens Perduts que havien de disparar una fletxa a un gran ocell que s'acostava amb en Peter Pan. La pobra Wendy va caure a terra, però, per fortuna, la fletxa no havia penetrat en el seu cos i de seguida es va recuperar del cop.
La Wendy cuidava de tots aquells nens sense mare i, també, és clar dels seus germanets i del propi Peter Pan. Procuraven no ensopegar-se amb els terribles pirates, però aquests, que ja havien tingut notícies de la seva arribada al País de Mai més, van organitzar una emboscada i es van endur presoners a la Wendy, en Michael i en John.
Perquè Peter no pogués rescatar-los, el Capità Garfi va decidir enverinar-lo, comptant per a això amb l'ajuda de la Campaneta, qui desitjava venjar-se de l'afecte que Peter sentia cap a la Wendy.
Garfi va aprofitar el moment que en Peter s'havia dormit per abocar en el seu got unes gotes d'un poderosíssim verí...
Quan Peter Pan es va despertar i es disposava a beure l'aigua, la Campaneta, penedida del que havia fet, es va llançar contra el got, encara que no va poder evitar que l'esquitxessin unes quantes gotes del verí, una quantitat suficient per a matar a un ésser tan diminut com ella.
Una sola cosa podia salvar-la: que tots els nens creguessin en les fades i en el poder de la fantasia. I així és com, gràcies als nens, Campaneta es va salvar.
Mentrestant, els nostres amiguets seguien en poder dels pirates. Ja estaven a punt de ser llançats per la borda amb els braços lligats a l'esquena.
Semblava que res podia salvar-los, quan de cop i volta, van escoltar una veu:
"Eh, Capità Garfi, ets un covard! A veure si t'atreveixes amb mi!". Era Peter Pan que, alertat per Campaneta, havia arribat just a temps d'evitar als seus amics una mort segura. Van començar a lluitar.
De sobte, un tic-tac molt conegut per Garfi va fer que aquest s'estremís d'horror. El cocodril estava allà i, de l'esglai, el Capità Garfi va ensopegar i va caure al mar.
És molt possible que encara avui, si viatgeu pel mar, pugueu veure al Capità Garfi nedant desesperadament, perseguit per l'infatigable cocodril.
La resta dels pirates no va trigar a seguir el camí del seu capità i tots van acabar donant-se un saludable bany d'aigua salada entre els riures de Peter Pan i dels altres nens.
Ja era hora de tornar cap a casa. Peter va intentar convèncer als seus amics perquè es quedessin amb ell al País de Mai més, però els tres nens trobaven a faltar als seus pares i desitjaven tornar, així que Peter els va dur de nou a la seva casa.
"Queda't amb nosaltres!", van demanar els nens.
"Torneu amb mi al meu país! -els va pregar Peter Pan-. No us feu grans mai. Encara que creixeu, no perdeu mai la vostra fantasia ni la vostra imaginació. D'aquesta manera seguirem sempre junts."
"Promès!", li van contestar els tres nens mentre li feien adéu amb les seves mans...
Quan ve el temps
De menjar castanyes
La castanyera, la castanyera
Ven castanyes de la muntanya
A la plaça de la ciutat.
La camisa li va petiteta
La fandilleta li fa campana
Les sabates li fan cloc cloc
I al ballar sempre gira així…
~
Un any més, arriba la tradicional castanyada, que en els seus principis era una ofrena pels difunts. Per Tot sants, dia dels morts, s'acostumava a reunir-se les famílies per recordar els seus éssers estimats que ja no hi eren, i es menjaven les castanyes, panellets, moniatos acompanyats de vi dolç....
Avui en dia, sembla, com amb totes les nostres tradicions, que son millors les importades de països estrangers, i, ja n'hi ha prou! començo a estar cansada del halloween, i altres importacions varies, si no tinguéssim tradicions, val, però ja tenim les nostres tradicions de fa molts i molts anys, no en necessitem més...
El cap de setmana passat, ja em van venir nens, disfressats a fer-me allò del "truco o trato", a mi, em va saber greu, ho feien amb molta il•lusió, però els vaig tenir que explicar, que nosaltres no celebràvem el dia dels morts, amb costums foranies, i els vaig tenir que explicar com és la tradició al nostre país... no se si varen marxar gaire convençuts, però la meva obligació moral era informar... ja se que les nostres tradicions son a vegades avorrides, i que son més atractives les de fora, però si no cuidem el que és nostre, qui ho farà? d'aquí a uns anys, al ritme que van les coses, la nostra cultura i tradicions, potser seran un capítol d'algun llibre perdut de la biblioteca...
Per fer aquesta simpàtica aranya, necessitarem:
*5 netejadors de pipa negres
*1 bola de llana negra gran
*1 bola de llana negra petita
*2 ulls
*cola
*1 llapis o bolígraf
Primer de tot farem un parell de pompoms, un més gros, i un de petit. Si no saps com fer-los mira aqui...
Per les potes, agafarem 4 netejadors de pipes, i amb el bolígraf o llapis, li farem la forma arrodonida de les potes, amb l’altre netejador de pipa, enrotllarem les potes per fer la base, deixant una part lliure, que utilitzarem per recolzar el pompom i lligar-lo a l’estructura. Ara només ens falta enganxar els ulls amb la cola, i ja està la nostra aranya...
Poema: Les patetes Fregides (Miquel Martí i Pol)
Etiquetes: poesia infantil dijous, 23 d’octubre del 2008 Ni eixutes ni humides,
Miquel Martí i Pol
són bones les bones
patates fregides.
Rosses per fora, i per dins,
flonges com el pa calent,
satisfan el paladarmés exigent.
Un pot menjar-se-les soles,
però acompanyen molt bé
els plats de carn més diversos
quan ens convé.
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.
Miquel Martí i Pol
Ara vindrà la fred, i els nens queden molt bufons amb les boles de llana al gorro. Aquestes boles de llana també ens poden servir com a ornament per l'arbre de Nadal, i per moltes manualitats. Aprenem a fer-les?
Per fer les boles de llana necessitarem
- cartró,
- tisores,
- compàs
- llana
Dibuixem dos cercles concèntrics (un dins de l'altre), de la grandària que vulguem que sigui el pom-pom.
Retallem el cartró. N’hem de fer dos iguals. Els posem junts. 
Anem enrotllant llana, perquè no sigui molt molest, el millor és agafar trossos no massa llargs. Així, fins que ho tinguem ben ple i tinguem una quantitat de llana gruixuda.
Tallem la llana, ficant les tisores entre els dos cartrons. Agafem un tros de llana i la fiquem entre els dos cartrons i fem una volta. Hem de lligar-ho una mica fort, però sense trencar-la. Traiem el cartró, que només podrem fer-ho, trencant-lo. I ja tenim la bola de llana acabada. Podem polir una mica, arrodonint la bola amb les tisores, per si ha quedat algun tros de llana desigual…
Ja està, oi que és fàcil?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
